El catalanisme modern ha estat indissociable de l'europeisme. Hi ha qui ha defensat el projecte Europeu per si mateix -amb plena consciència carolíngia- i altres que nord enllà buscaven aires nous i horitzons diferents. Sigui com sigui l'independentisme de nova generació va comença el seu periple -l'anomenat procés- confiant que havia arribat l'hora de la reciprocitat, però a dia d'avui continua sense trobar avalistes. La imatge més evident d'aquesta realitat l'ha projectada la visita del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el cap de setmana passat a Bèlgica. Totes i cada una de les entrevistes que va mantenir amb els líders independentistes flamencs van recordar la impossibilitat de tancar una trobada al màxim nivell amb cap representant de la Unió Europea, un intent que d'altra banda va negar el govern i que per la seva banda va confirmar la mateixa comissió. Les relacions internacionals tenen les seves regles i cal saber quin paper vols ocupar i de quines cartes disposes per aconseguir-ho. Però a més hi ha jugades que no ajuden. Ahir mateix es va celebrar el «Fòrum internacional sobre acollida i integració de persones refugiades a la UE» organitzat pel DIPLOCAT i l'Ajuntament de Barcelona. El president Puigdemont va aprofitar l'ocasió -amb un auditori més propi del Fòrum Social de Porto Alegre que de Brussel·les- per criticar els acords de la cimera de caps d'estat i de govern del mes passat i per demanar un esforç igual a tots els països en polítiques d'asil. Legítim però potser inútil en termes d'efectivitat per millorar la situació dels refugiats i segur que imprudent en termes diplomàtics. I potser també inútil i imprudent, si és que així ho pretenia, en termes electorals.
