Un dels avantatges de jubilar-se, a més de deixar de pagar i començar a cobrar, -per als autònoms, una benedicció- és poder fer vacances a preus econòmics. Els viatges organitzats per l'Imserso van començar ja fa trenta anys, la temporada 1985-86. La idea era beneficiar els pensionistes amb uns dies d'esbarjo i engrescar el gremi d'hotelers i restauradors que, fora de temporada, abaixaven persianes i feien que els cambrers passessin a engruixir la cua de l'atur. Així doncs, es mataven dos pardals d'un tret. «Surt més car quedar-se a casa», comenten alguns jubilats amb les maletes en dansa i el barret posat. Des de llavors són milers de jubilats viatjant d'una banda a l'altra de l'Estat espanyol. Un cop a l'hotel s'acaben trobant amb jubilats d'altres llocs. Això, que podria servir per reviscolar «lo que nos une», sembla que comença a servir per a tot el contrari. Si més no, això és el que m'expliquen catalans que han optat per visitar terres andaluses. Diuen que, en un moment o altre, hi ha algú que se sent empès a engegar una arenga antiindependentista davant l'astorament dels jubilats que, lògicament, es comencen a inflamar en sentit contrari. L'activista, presumptament espontani, de vegades és l'encarregat d'explicar les excursions facultatives, o el guia que ostenta el micròfon de l'autocar que va, per exemple, a Doñana. Engeguen i disparen: «Ya sé que hay muchos catalanes aquí. Que sepan que estoy en contra de Mas, que quiere romper España y que tengo derecho a opinar...» i bla bla bla... Els increpen per parlar català entre ells i els alliçonen abans de badar boca. Per si encara no se n'havien adonat, els jubilats constaten que amb algunes relacions passa com amb el fills, que més que unir la parella, la lliguen.
