ASantiago Rusiñol li agradava pintar l'ordenada decadència dels paisatges humans, jardins on creix la melancolia i roses que floreixen amb marcits colors. Ningú com ell va saber captar la llangor agònica de la Girona del tombant de segle, del segle dels setges al segle dels peatges. La grisor de les pedres derruïdes, la vegetació reptant, els arbres com dits acusadors i els camins enfangats per les pluges tardorals.
En els quadres de Rusiñol, Girona es referma en el seu mite fundacional, de tons foscos i tèrbols, només unes llepades de llum tardívola donen volum als campanars més alts i a les roques de la muntanya que vigila permanentment la ciutat vella.
En la Girona de Rusiñol, hi floten verds foscos, ocres daurats i el blanc brut d'un cel sempre disposat a deixar a anar quatre gotes, per il·luminar amb una pàtina lluent les llambordes i els teulats, i els brots malaltissos dels horts a la vall de Sant Daniel.
Santiago Rusiñol anava a Girona en pelegrinatge, buscant alguna cosa que havia perdut i que cercava relaxa?dament entre les pedres dels murs conventuals i les dels prostíbuls, entre la Girona granítica i la Girona me?fítica, una ciutat que ell considerava seva «per vocació i per entusiasme». Anava i venia en tren, i sempre l'esperava en Pepet Gitano, que li traginava les maletes a canvi d'unes quantes monedes. Rusiñol, viatger empedreït, sabia perfectament que el gust està en el trajecte i Girona quedava al mig del seu camí. Segurament d'aquestes anades va aprendre també que, si viatjar ensenyés, els revisors serien els homes més savis del món.
