La compassió

14.05.2016 | 00:00
La compassió

Els Ransome han anat a l'"pera. Quan tornen a casa, de nit, se la troben totalment buida. Els lladres no hi han deixat ni el paper de vàter. Dormen asseguts a terra. L'endemà el senyor Ransome va a treballar. Està convençut que una cosa com aquesta no l'hi ha passat a ningú. Ben aviat els Ransome s'adonen, però, que quan comencen a explicar que els ho han robat tot, la frase només serveix de pretext perquè els altres es llueixin explicant els robatoris que han patit. La secretària del Sr. Ransome, per exemple, respon que cal vigilar els traumes que poden derivar-se d'aquestes situacions. I ho remata: -Però pensi que sempre són homes, els que desvalisen. El Sr. Ransome no només no troba la comprensió i la compassió esperada sinó que, de cop, salta de la fila de les víctimes a la dels culpables. Coi, la noia se li ha posat per sobre, així, per la cara. Ho explica Alan Bennet a Amb una mà al davant i l'altra al darrere.
No és tan fàcil que et compadeixin. Tothom vol ser més digne de merèixer compassió que els altres. Diria que abans la gent tenia el seu orgull i que els mals tràngols eren íntims. Ara sempre hi ha algú que et dribla per l'esquerra. Tothom vol ser el més políticament correcte del món. I més digne de llàstima que els altres. Una manera de fer-se veure? Segurament. Sembla més convenient tenir l'opinió pública a favor que guanyar un judici, que és on s'han d'argumentar els fets. Em temo que, temps a venir, les xarxes socials i els diaris i les ràdios s'ompliran de desgràcies explicades en primera persona. Cadascuna serà pitjor que l'anterior i potser totes seran veritat. I segurament no contribuiran a millorar res. Perquè només quedarà la superficialitat dels partits presos i dels clixés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema