TERRA DE CASTANYER

19.05.2016 | 00:00

El Sobirà és un gran casalot plantat a la vall de Santa Creu d'Horta, a la falda de Sant Miquel de les Formigues, o de Solterra, la muntanya més alta de les Guilleries selvatanes. En llocs com aquest, els camins s'escriuen encara amb cursiva carolíngia i t'expliquen l'origen i la història d'un país que va néixer de la força de l'aigua dels rierols i amb la prodigiosa riquesa dels boscos. Són camins solcats per les petjades immemorials dels bosquetans i dels traginers, dels senyors pagesos i dels pagesos humils, que es miraven la vida amb ulls de guineu. Cada raconada ens evoca un bocí del passat, arrelat en la terra flonja que graten, com dits nuosos, les arrels dels castanyers.
El Sobirà de Santa Creu queda lluny de gairebé tot, fins i tot d'allò que l'amic Xavier Febrés anomena «la Catalunya de cap de setmana», que ja és dir. Però precisament amb ell i amb el fotògraf i escriptor naturalista Ernest Costa, vam pujar a les pairalies adscrites a la vall d'Osor, pels vorals on la terra roja dels marges deixa entreveure eternament un arrebossat de líquens i de fulles seques. Vam passar sota les branques venerables del roure de Can Iglésies i entre la pinassa del pi gros de l'Espinau, per dreceres on creix la rèvola i la moixera, i cases on encara sobreviuen grans saücs i llorers davant les façanes pairals, fins que el cel va deixar caure un tou de pedregada que va cobrir el paisatge amb tons de sabonet.
Algun dia tornaré al Sobirà, amb ells o amb altres, simplement per constatar que, perquè la vida continuï, cal conservar indrets com aquest, sobrevolats perpètuament per núvols de mató i mel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema