Ferros

21.05.2016 | 00:00

Al'escola tenia una companya amb les dents de davant molt sortides. Les dents sortides enfora fan mal efecte. Atorguen a la cara un cert aire de conill, o de burro. No recordo que estigués acomplexada per aquell defecte, però va mirar de combatre'l. Algú li va dir que, cada dia de cada dia, pressionés el dit polze contra aquelles dents díscoles. Així ho feia. Amb constància i amb tenacitat. De tant en tant la veies, el colze clavat a la taula i aquelles dents impertinents i el pes de tot el cap pressionant la punta del dit, fent força contra la força de la naturalesa. Al final se'n va sortir i quan vam acabar primària ja ningú no recordava que aquella era la noia que, temps enrere, es tapava la boca amb la mà quan reia, com si a dins hi hagués un secret.
Fa trenta anys no hi havia dues boques iguals. A mi també em faltava una dent, però mai no ho vam considerar gaire greu. El meu pare la tenia repetida. Coses de la genètica. Un dentista em va dir: «T'hem de posar ferros». Però no va haver-hi manera. Amb els ferros parlaves papissota i tenies la sensació d'anar tot el dia amb una piruleta a la boca. Com que encara no s'havien popularitzat, els ferros només eren ferros. Tres dècades després passa just el contrari. Costa veure un somriure adolescent sense ferros de per mig. Fins i tot a TV3 emetien la sèrie Ferros a les dents, cosa que va fer ganes de portar-ne a molts joves. Els ferros s'han posat de moda i, com que tothom en porta, n'hem començat a dir bràquets. No és que la naturalesa hagi començat a fer dents tortes, és que l'ideal de dentadura perfecta, per alegria dels dentistes, s'ha enfilat molt i tothom aspira a un somriure 10. I al final, quines coses! és el somriure que delata, també, si la bossa sona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema