Acomençaments dels anys 50, el meu pare va rebre una oferta de la Shell per anar a treballar a Veneçuela i no la va acceptar. Acabava de conèixer qui seria la meva mare. Per això, el que passa en aquest país sempre ho he seguit amb interès. Recordo, quan era petit, que el músic de la Principal de la Bisbal Lluís Turet arribava de la seva gira veneçolana cada any. Veneçuela, a finals dels 70, era un dels països amb més potencial del món. En parlava amb orgull. Un jardí ple de petroli i grans recursos humans. Però, en circunstàncies diferents a les d'Argentina, es va anar enfonsant, controlat per una oligarquia que va ser incapaç de mirar endavant i encarar les dificultats del nou temps. L'enuig social va portar al poder Hugo Chávez, un populista autoritari disfressat de demòcrata, que va començar la transició de Veneçuela cap a la misèria. Es va canviar una oligarquia per una altra, els fruits del petroli no es van invertir en el desenvolupament social, es va anar negant la llibertat d'expressió i la violència es va anar apoderant del país. L'any passat es van registrar 28.000 homicidis a Veneçuela, tràgic líder mundial, i Caracas és la capital més violenta del món. El successor de Chávez, Nicolás Maduro, ha fet l'impossible: mentre Occident ha fet quasi desaparèixer la inflació; Veneçuela viu en hiperinflació. Cues als supermercats i les empreses deixen de produir per manca de capacitat de producció, començant per l'energètica. El poble veneçolà va decidir fa uns mesos donar la victòria als partits de l'oposició; però Maduro es nega a dialogar i a perdre poders. Els líders opositors segueixen perseguits i a la presó. A Espanya hi ha polítics que pensen que Veneçuela té el millor règim del món. Quan pitjor, millor.
