fa uns anys tothom parlava d'un llibre d'autoajuda que es deia Més Plató i menys Prozac. Lou Marinof, l'autor, va aprofitar l'embranzida d'aquests medicaments contra el desànim i la depressió conjuntural per recomanar tècniques per aixecar l'ànim i ensenyar una manera de viure amb harmonia encara que les coses no vagin bé. Partia de de la idea que la filosofia pot combatre els problemes i dificultats de la vida quotidiana, ajudant a aconseguir més equilibri interior. L'obra va esdevenir un best-seller arreu del món i segurament va tenir a veure amb aquesta popularització de la filosofia que l'ha alliberat de la zona elitista i marginal en la qual es trobava. Per això, la descoberta de la tomba d'Aristòtil ha estat fa poc notícia de portada en bona part de mitjans, que l'han aprofitat per recordar-nos que el seu pensament ha estat el veritable germen de la cultura occidental. Un catedràtic de filosofia d'universitat va ser entrevistat en un programa de ràdio, en horari de màxima audiència, perquè parlés de la figura d'Aristòtil i de la seva empremta en la construcció del nostre pensament i sistema de valors actual. I va explicar que, a través de sant Tomàs d'Aquino i l'inspirador del pensament cristià, les seves idees han determinat les regles de la política, l'ètica i l'educació que regeixen actualment. I vet aquí que, per uns instants, la filosofia aristotèlica va aclaparar el protagonisme mediàtic, deixant en un segon terme el futbol i la política d'un evident baix nivell. Paraules d'una semàntica senzilla sobre l'amor, l'amistat i la responsabilitat, hegemòniques al discurs aristotèlic, ens van fer oblidar la sordidesa dels relats vigents. Uns moments màgics que hauríem de transformar en habituals.
