De violències n'hi ha de moltes menes. Diuen els experts que, en exercir-la, el nostre cervell genera dopamina, l'hormona del plaer, igual com practicar sexe o menjar un bon tiberi. Estem programats per treballar a favor de la nostra supervivència i els gens ens atorguen premi quan ens hi esforcem. És clar que sovint la violència és gratuïta, no respon a cap acció que ens posi en risc, ni ens pertorbi la calma del viure. Tant és. Els humans i els ximpanzés som les espècies més donades a exercir aquestes vel·leïtats. El món és ple de busca-raons que l'únic que esperen és trobar arguments per la batussa i pel conflicte. Deia, però, que hi ha violències de moltes menes. N'hi ha que no faran caure una gota de sang, però poden destrossar una vida. Lolita Bosch acaba de publicar La ràbia, un llibre que aplega un rosari de crueltats que poden infringir els alumnes d'una classe, «un exèrcit», contra un altre, generalment algú en qui detecten una esquer?da, una feblesa. Contra ell, o contra ella, seran implacables. Hi aniran a totes i tots a una. Potser per agradar més la noia que estimen. O per ego. O per demostrar que són uns valents. O perquè és la manera que troben de sobreposar-se a les pròpies febleses. L'afectat es pregunta, en va, què deu haver fet. No hi ha resposta. Hi ha adolescents que es queden pel camí. N'hi ha, la gran majoria, afortunadament, que se n'acabaran sortint. S'hauran construït sobre això. Cada cop que es preguntin per què, estaran excavant dins seu, tan en dins que potser arribaran molt més al fons. Hauran perdut alguna mena d'innocència. «La ràbia -escriu Bosch- és una forma d'esperança». Ja deia Jules Renard que la bondat no és natural, és el fruit pedregós de la raó.
