Molts dels nostres records van associats al sentit del tacte, a les sensacions i a les emocions que rebem a través de la pell. La vida és un formigueig constant a la punta dels dits, és la suor que baixa per la carcanada quan el sol de juny comença a brillar, és el pampallugueig vellutat d'un préssec, quan el traiem de la panera de la fruita. El tacte ens recorda un passat tremolós, complex i riquíssim que atresorem en un dels racons més recòndits del cervell.
El nostre entorn ens envia constantment senyals confusos, sorolls que es barregen, imatges que es confonen, olors que agredeixen. Però el tacte és el que és, perquè no hi ha intermediaris. Els murs, els materials diversos, no s'han pensat en funció de la seva capacitat tàctil i la prova és que en molts espais públics apareix sovint allò de "No toqueu".
Un dels records recurrents d'infantesa és el de la sensació d'escalfor del sol al cos, lligada a l'esperit de llibertat que sorgia en els nostres cors quan arribava el temps de vacances escolars.
L'altre dia escoltava una doctora que deia, parlant dels riscos a l'exposició constant al sol, que "la pell té memòria", volia dir que no n'hi ha prou de reduir el temps d'exposició solar, perquè el risc es va acumulant i el melanoma sorgeix de la suma de tots aquells moments feliços a la platja, mostrant el nostre cos bronzejat, construint castells de sorra al límit de les onades o intentant llegir un llibre per osmosi, posant-lo en contacte directe amb el nostre nas. En aquest sentit, la memòria de la pell no perdona i no podem apel·lar ni tan sols a allò que ara en diuen el dret a l'oblit.
