auna certa edat tothom sap que en una assemblea guanya qui crida més. I potser els que callen, no és que atorguin, és que tenen por. Per fer les coses un xic millor caldria que ens imbuíssim tots d'un cert esperit democràtic que només apareix molt de tant en tant. Som tan absoluts que semblem adolescents. Ens han volgut vendre les assemblees com una cosa mirífica, meravellosa, democràcia en estat pur. I sovint acaben servint perquè t'assenyalin. Això, en aquests temps de crisi que patim, ha passat sovint. M'ho han explicat treballadors d'empreses importants que no estaven d'acord amb la línia sindical. No és que el que seu punt de vista no es tingués en compte, és que, quan han gosat expressar-lo, els han acusat de dretans, com els dolents de les novel·les de Dickens. Al final la majoria callava, esperant que els merders s'acabessin. És la por als teus. El que no pensa com tu pot tenir raó en alguna cosa, ni que sigui en una petita part. Si un no està disposat a revisar postulats ni a incorporar cap idea que no sigui la seva convençut de tenir sempre raó, no farem res. "No ens hem mogut" -diuen alguns polítics, com si fos una virtut. I no movent-se per una banda, es mouen per l'altra. Cada cop m'agraden més els partits capaços no només de pactar amb els seus, sinó amb els altres. Ara resulta que 14 col·lectius i associacions que representen 514 entitats i comerços del barri de Gràcia han escrit a Ada Colau. "Vivim atemorits i amb por", diuen, arran dels desastres resultants del desallotjament del Banc expropiat. Volen, naturalment, que l'alcaldessa s'arremangui. No serà fàcil. Sobretot perquè encara hi ha molts que creuen que la raó és seva. I el barri, també. I ara resulta que una part del barri té por.