L'independentisme viu dies de desconcert. El penúltim capítol d'aquesta etapa de desavinences va ser el viscut al Parlament amb la votació dels pressupostos i l'anunci del president Puigdemont que al setembre se sotmetrà a una moció de confiança. Però tot i que menys sorolloses, no són menys desgastants les topades que la campanya electoral està provocant entre Convergència i Esquerra. I encara més, entre alguns dels candidats convergents i l'ANC per la intenció de l'Assemblea de sotmetre les bases de l'entitat la proposta d'impulsar un Referèndum Unilateral d'Independència. Resulta difícil per als dirigents convergents demanar a tort i a dret adhesió al full de ruta del govern quan s'ha anunciat que aquest entrarà en revisió a partir de l'anàlisi de les conseqüències de no tenir pressupost i per l'evident debilitat parlamentària que comporta l'incompliment del pacte d'estabilitat per part de la CUP. Esquerra -que va ignorar la proposta de noves eleccions plebiscitàries llançada per Artur Mas- s'apunta a qualsevol cosa que sigui unilateral i que, per tant, els permeti diferenciar-se dels seus socis de govern. Els que aposten ara per la RUI ridiculitzen el que va significar la consulta del 9-N però no saben explicar amb detall a què serà diferent aquest referèndum de la jornada participativa. Per si tot plegat no fos prou complicat, les enquestes de les eleccions generals coincideixen en dues tendències: que ERC es consolida per davant de CDC i que la suma de tots dos continua a la baixa. Si el repte d'aquesta legislatura era eixamplar la base social i política de l'independentisme no hi ha cap dada que permeti afirmar que els que persegueixen aquests objectius avancin en la direcció correcta.