El juny avança, la llum s'eixampla, el sol s'encén, els camps groguegen i els arbres obren els braços i s'emmirallen en l'asfalt que brilla. Juny és un mes que passa, com passa la vida, pensant en un demà que no acaba de venir, perquè s'ha enfangat en un present inabastable. Juny és com la gent que espera en les estacions on la vida arriba i se'n va, i en les sales on es flaira el dolor. El juny esgarrapa temps al temps i els dies es dessagnen pels forats d'un calendari que ja ha perdut la meitat de les fulles. Juny, res de nou.
Ara fa cent anys, un juny de 1916, Erich Maria Remarque va haver d'incorporar-se a files, cridat per la maquinària implacable de l'exèrcit del kàiser. De l'experiència a les trinxeres, en va emergir una obra fonamental de la literatura antibel·licista. Aquell llibre acaba amb la mort del protagonista, en Paul, entre les flors que sorgeixen plàcidament sense saber de guerres ni de carnatges. La imatge que ens ha quedat de la Primera Guerra Mundial és de fang i fred, però també hi va haver primaveres i estius. El comunicat de l'Estat Major d'aquell dia dóna títol a l'obra: Res de nou a l'oest. La guerra s'havia convertit en una rutina i les baixes eren simplement noms, éssers anònims, en una llista interminable.
Cent anys després continuem amb la nostra rutina, amb junys de neguits, de núvols variables i de focs que es coven sota les cendres d'altres focs. Aviat tot es fondrà en un estiu invencible, el record d'aquella ?guerra de fa cent anys encara quedarà més difusa i aquest juny acabarà com ho va fer en Paul, amb una expressió serena, content d'haver acabat així.
