la revetlla de sant Joan era una de les grans nits de l'any, per unes hores teníem la il·lusió de poder trencar el silenci tenaç d'aquells dies amb telèfons que amb prou feines servien per parlar i televisors que només escopien imatges en blanc i negre. De petit, per sant Joan, sortíem al carrer i tots els veïns ens embevíem d'aquell foc pagà purificador. No hi havia música, només els crits de la quitxalla i el so dels petards i dels coets en la llunyania. Després tot s'anava esmorteint fins que el sol novament apareixia entre les muntanyes i les orenetes reprenien el seu vol erràtic.

Juntament amb la nit de Nadal, la de Cap d'Any i la de Reis, la de sant Joan era una nit memorable. Ara, la cosa ha canviat. Les tradicions es conserven en la secció de congelats, al costat de productes d'importació. Una de revetlles al microones! Pling! Amb pizza, guacamole, gaspatxo i gintònic. Ara totes les tradicions són multiculturals, de maridatge o vés a saber tu què.

L'altre dia, a la plaça de la catedral de Barcelona, un grup d'indígenes ballava sardanes, rodejats de turistes que els fotografiaven i s'ho miraven encuriosits, la resta de gent passava mirant de reüll amb displicència. Em vaig sentir estrany, com si viatgés en el temps i m'aturés en l'estació equivocada, en un univers paral·lel on tot hagués sortit al revés del que hauria d'haver estat. Em diuen que no hi ha res a fer, suposo que són els signes dels temps, el món es globalitza i s'amalgama, i tot bull en la mateixa olla. Però uns hi surten guanyant i els altres perdent. Els catalans, pel que sembla, som d'aquests darrers. El foc s'apaga.