Editorial

Un nou clima entre catalunya i el Pais Valencià

13.10.2016 | 12:20

Han hagut de passar quasi quatre dècades de democràcia perquè Catalunya i València, dues regions veïnes i amb múltiples afinitats culturals, econòmiques i socials, celebrin una cimera bilateral per analitzar inquietuds i projectes comuns. El desglaç va començar el passat mes de maig quan el president valencià, Ximo Puig, va visitar al seu homònim català, Carles Puigdemont, al Palau de la Generalitat. El nou clima de relacions ha quedat certificat aquesta setmana amb una trobada a València on, a més de membres del govern català, hi han assistit també representants del món empresarial, económic i sindical. Un centenar de persones es van desplaçar a la capital valenciana. La històrica cimera, no obstant, ha estat més ben valorada a València que no pas a Catalunya. Per increïble que sembli, des de 1983, quan es va instaurar la Generalitat valenciana, només s´havien produït cinc trobades entre els presidents d´ambdues comunitats, tres de les quals van ser molt al principi entre Jordi Pujol i el socialista Joan Lerma.

L´arribada del popular Eduardo Zaplana a la Generalitat valenciana, amb el suport de la formació blavera d´Unió Valenciana, va servir per atiar la tensió entre Catalunya i València que s´havia iniciat en els anys de la transició amb l´anomenada «Batalla de València». Les forces més retrògades del País Valencià es van imposar a les de tendència més catalanista, amb uns danys culturals incalculables per a ambdues comunitats. Seria injust i inexacte atribuir tota la responsabilitat de la tibantor a un sector dels polítics valencians. Els aires de superioritat del nord han provocat molta urticària al sud, on el concepte Països Catalans només el defensen una minoria de les minories. El cas és que des de l´arribada de Zaplana (any 1995), només s´havien produït dues reunions al més alt nivell. Una entre Zaplana i Pujol el 1996 i una altra entre Francisco Camps i José Montilla el 2009. Una irresponsabilitat compartida. El mateix Carles Puigdemont va admetre dilluns passat que «portàvem molt de temps vivint d´esquenes». I alguns encara hi voldrien viure. La presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, va recuperar dijous el fantasma de l´anticatalanisme acusant Ximo Puig d´«alta traïció» per obrir la Generalitat «als que volen trencar Espanya».

Si bé durant molt de temps, Eduardo Zaplana va aconseguir que ningú de la societat valenciana qüestionés un major acostament a Madrid que a Barcelona, en els últims anys les organitzacions empresarials d´ambdues comunitats ja havien iniciat molts contactes. Al marge de ser dues de les poques comunitats de l´estat amb economia productiva de debó i de compartir el càstig d´un mal finançament autonòmic, la necessitat d´impulsar el Corredor Mediterrani els ha unit enfront de les reticències centralistes dels governs de Madrid. També és cert que els empresaris valencians s´han vist alliberats amb la sortida del PP del govern de la Comunitat Valenciana. I, precisament, el Corredor Mediterrani va ser l´espina dorsal d´una cimera que, al final, va ser bastant més que la rafirmació d´una postura comuna per aquesta infraestructura. No es pot ignorar, com va remarcar dilluns el president de la patronal valenciana, que el comerç entre ambdues autonomies genera anualment uns 11.000 milions d´euros.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema