FER EL MORT

De la majoria de nosaltres no en quedarà res, un cop morts, a part de l'ossada. Potser en queden unes quantes anècdotes que aguantaran en la memòria familiar un parell o tres de generacions. Ara, ?menys. És difícil competir amb Joc de trons. D'un meu rebesavi, paleta de professió, nat a Vila-seca i veí de Barcelona gràcies a un exili provocat per una discussió familiar, a casa se n'explicaven algunes. Resulta que l'Antoni Barenys, Ton per a la família, va anar a treballar a Galícia, a Ribadeo. Un dia que feia calor va decidir remullar-se al mar. L'home no sabia de nedar, només volia refrescar-se. Potser perquè a l'Atlàntic hi ha marees i a Salou, no; potser perquè les aigües semblaven més somes del que eren, l'home va anar entrant mar endins sense adonar-se'n, fent el mort, que era l'única manera com sabia sostenir-se en el medi aquàtic. Quan va decidir que ja en tenia prou i va voler sortir va veure que no tocava de peus a terra i que Ribadeo quedava lluny. Si s'hagués esverat segurament no se n'hauria sortir i jo ara no els estaria explicant tot això. Però va saber mantenir el cap fred i va continuar fent el mort, a l'espera que algun dels vaixells o de les barques que entraven i sortien del port s'adonés que era allà i el rescatés. El va salvar un vaixell que venia de Guinea i que era ple de negres, així que en Ton, a més de sobreviure, va tenir l'oportunitat de comprovar que els negres no eren un mite, sinó una amable realitat.