Per als que no coneguin Girona, diré que la plaça Marquès de Camps és un espai urbà situat just davant d'una de les entrades a la ciutat per la ja desapareguda muralla medieval. Un indret a través del qual ara s'obre pas el carrer Nou. La plaça té la forma d'un triangle irregular i en el seu centre uns til·lers envolten una font ornamental de pedra. En un racó, la figura també pètria d'una foca, aguanta amb la punta del nas una pilota en equilibri permanent.

El marquès de Camps va vendre a la ciutat aquests terrenys i l'Ajuntament de l'època, amb una gratitud excessiva, va posar-li el nom a la plaça. La família Camps va aconseguir el seu patrimoni agrari gràcies a una bona política matrimonial, però, pel que em consta, no despertava gaires simpaties entre els habitants dels municipis en els quals tenia terres o interessos, sobretot en la plana que s'estén entre la vella ciutat de l'Onyar i Bescanó. Els seus descendents van anar malbaratant l'herència en taules de joc, però aquesta és una altra història.

Totes les ciutats tenen en el seu nomenclàtor noms i històries dubtoses. Si rebusquéssim, no quedaria un pam de net. Però tots aquests noms han quedat com fossilitzats i els repetim cada dia sense pensar-hi més. Sembla estrany, però costa més canviar el nom d'un carrer que demolir un barri sencer. Ja tenia raó Josep Pla quan parlava del poder que tenen en el nostre país els notaris i els registradors de la propietat.

A Girona -tot s'ha de dir- fa temps que van prendre la decisió de no posar noms de carrer a gent que encara fos viva. Un currículum en actiu sempre és un perill.