la darrera novel·la de Carles Ribas, Amb la pell de ningú, comença amb una imatge innocent: una nena, l'Anna, puja al tren Gerió. Un fet habitual però que, d'alguna manera, indica un futur traçat al Barri Vell; cercle de bellesa tancada de Girona. La ciutat esdevé una espècie de cortina; escenografia en la que els personatges s'endinsen al main stream de la vida. La prosa senzilla i desprovista d'artificis de Ribas busca el detall i l'acció que situa els protagonistes dins la xarxa gairebé invisible que, malgrat els desigs i ventures, ja estava estesa al seu voltant quan l'Anna va pujar al Gerió. De vegades, la força del corrent construït determina la vida de les persones i els diferents trens que s'agafen senyalen camins fressats amb l'ímpetu d'allò que comporta triar estudis, pis, feina i amors, aspectes poc heroics; una recerca. Les decisions en aparença anodines comporten un destí inesperat, senyals que durant la joventut no s'adverteixen i mostren el mapamundi de tothom -primordial. És el rosec del temps allò que desmunta el present i aboca a l'inevitable flash back. Territori emboirat entre il·lusions universitàries i neguits i sorpreses que assalten cada esglaó de la vida compartida i la solitud dels fets consumats que no es poden reiniciar. Ribas descriu ànimes que esperen. El motor del temps ha canviat la fesomia dels carrers i dels bars que en un altre temps encenien amb guspires provincianes un transitar de referències interessants. Amb la pell de ningú s'endinsa en el fluir natural del recorregut silenciós del Gerió. Ideal per llegir a l'ombra i amb la companyia d'un gintònic clàssic, sense verdures!
