França és un país que té els seus defectes, algú diu que el principal dels quals és que està ple de francesos. Això no és del tot just, perquè el mateix es podria dir de tots els altres països que l'envolten, ni és del tot cert, només cal mirar la cara dels jugadors de la seva selecció de futbol per constatar que no tots són descendents directes dels antics gals.

França és un estat centralista, dir-ne jacobí ens portaria per altres viaranys, i París ocupa el centre simbòlic del mapa, i és on es nuen tots els fils que l'aranya estatal ha anat teixint durant segles. I això, sobretot, des de Catalunya ho contemplem amb inquietud per la part que ens toca.

Però França, més enllà d'aquestes evidències, també representa alguna cosa més i cada catorze de juliol ens ho fa recordar. França commemora en aquest dia -i ho ha convertit en festa nacional- l'inici d'una revolució que va canviar el món, alça novament els colors de la seva bandera, el blau, el blanc i el vermell, que són els de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i canta amb renovat ardor l'himne revolucionari per excel·lència: La Marsellesa.

Potser França està plena de defectes i de francesos, però si no existís, l'hauríem d'haver inventat, perquè no ens podríem haver permès el luxe de viure en un món on ens faltés aquella «determinada idea» que voltava pel cap de De Gaulle, Malraux, Camus, Sartre, Beauvoir, Valery, Jaurés, Rousseau, Balzac, Hugo, Proust, Rimbaud, Zola, Renoir, Verne, Stendhal, Napoleó, Voltaire, Descartes, Montaigne... Per aquesta França, cada catorze de juliol, val la pena fer una barretada.