Si ja és difícil posar nom a un fill, com serà posar-ne a un partit, quan, a més de pare i mare -i del parent que hi vol dir la seva- hi han de ficar cullerada més de 3.000 persones! No m'estranya que els exconvergents hagin recorregut a una empresa de naming, és a dir, les que viuen de posar nom a objectes, batejar marques i productes i idear lemes i eslògans. I que -ai, las!- no se n'hagin sortit com s'esperaven. Un cop, fa molts anys, quan repassava cada dia les ofertes laborals dels diaris per veure si trobava feina, vaig veure un anunci demanant llicenciats en carreres de lletres. Era tan inusual que, per modus, em vaig sentir obligada a telefonar-hi. Llicenciats en Filosofia, Filologia i Història a la secció d'anuncis breus? Ens van convocar en un despatx de l'Eixample. Hi havia una taula ovalada amb tot de gent asseguda. No sabíem de què anava, tot allò. Llavors va entrar un home encorbatat que es va parapetar al costat d'una pissarra Vileda. Ens va explicar a què es dedicaven i ens va dir que faríem un brainstorming, una pluja d'idees, per batejar una nova marca de tabac, un Ducados ros. Si algú de nosaltres era bo, se'l quedarien. Per a la majoria, Ducados era el tabac dels pares, el dels taulells dels bars de treballadors, una marca poc glamurosa. Vam començar a dir coses una mica a la babalà. Les hores passaven i no avançàvem. Farts de tanta comèdia, ja només pensàvem en fumar-nos les maleïdes cigarretes, llençar el paquet a les guimbambes i acabar d'una vegada. Desvariejàvem: Ducarrós! Ducadostròpic! No, no, Rubioduc!... Era claríssim que no en sortiríem amb feina, però... en sortiríem? Segur que endevinen com li van acabar posant, al tabac. Efectivament: Ducados Rubio. Ni més, ni menys.
