Fa anys, quan la llum d'aquest segle -i part de l'anterior- encara no fulgurava en les pantalles dels televisors i dels ordinadors, la gent assedegada anava a beure a la font. Les fonts naturals eren dolls de felicitat i de benaurança horaciana i, en arribar a un poble, l'aigua del brollador era el primer que s'oferia al foraster.
Les fonts eren indrets de vida, no només en entorns rurals, també a ciutat, no hi havia barri sense la seva font i cadascuna tenia la seva personalitat, la seva utilitat, un gust diferent.
Els antics rendien culte a les fonts i els pobles competien per la qualitat i el nombre dels seus dolls i s'organitzaven processons i aplecs, es dansava i es cantava, i es donava les gràcies als déus de la natura. Era una època molt reculada aquella, en què l'aigua de la font era fresca, saludable i gratuïta i la Coca-Cola era un producte car i inhabitual.
Ara tot ha canviat, hem reclòs les fonts en envasos de plàstic i una ampolleta d'aigua fresca ja és més cara que la majoria de refrescos. Les fonts urbanes són més rares i més precàries que les cabines telefòniques i només serveixen perquè els nens hi omplin globus per jugar, i les fonts rurals han quedat com a indrets pintorescos, on els grans van a fer un arròs, els nens a continuar jugant amb la Nintendo i tots plegats a deixar-ho tot emmerdat amb llaunes, plàstics i cagarades de gos.
Els estius ja no són el que eren i nosaltres tampoc. La felicitat virgiliana ja no és una opció i, qui més qui menys, es dedica a caçar pokémons amb el mòbil, a pentinar el gat si es deixa, o a escriure articles com aquest.
