qualsevol espai públic que després de fer-hi obres queda ple de desmunts com si es tractés de la zona zero dels mals endreços implica deixadesa i incompliment de la qüestió bàsica: facilitar la vida digna dels veïns. Representa que allò que havia de ser d'estricta modernitat (TAV) s'ha convertit en una ferida oberta al costat d'una altra de cicatritzada, l'aqüeducte de vies convencionals. Farà vuit anys que van començar les obres i l'anomenat parc Central ha esdevingut una fantasmagoria que rondina al cap dels veïns i que tota una generació de nens mai no ha vist ni tan sols hi ha passejat. Els veïns del barri de Sant Narcís n'estan farts de despropòsits i així ho manifesten de fa temps. El consistori mostra la seva increïble impotència per trobar solucions i demanar la reparació dels danys causats per la desídia de l'empresa constructora, i com passa en altres infraestructures a Catalunya, les obres queden a mig fer embolicades en confuses qüestions judicials que allarguen eternament el problema. Així, passen alcaldes i ministres i l'oblit s'apodera del territori que es converteix en un paisatge inhòspit de paradoxal perifèria al centre de la ciutat. Ideal per a ciència-ficció de sèrie B després de Joc de trons. El problema és de diners, qui ha de pagar el que s'ha fet malbé? Els veïns? Són culpables d'aguantar aberracions i mal viure? Costa d'entendre com una ciutat com Girona accepti l'arribada del TAV com si es tractés d'una aldea del Far West i que la modernitat representi fer les coses de través. Estricta deixadesa provinciana. S'ha de recuperar la via civilitzada del parc Central, els veïns de Girona i, sobretot, els de Sant Narcís, s'ho mereixen.
