Hi ha coses inevitables. Accidents, se'n diuen. Després hi ha un rosari de pretesos accidents que s'acumulen. Fan pensar malament. Dia rere dia hi ha interrupcions en les línies ferroviàries. Hem vist la gent sortir dels combois i caminar esgotats cap a un horitzó intangible. Dimarts va petar la línia de rodalies amb València. Un cop desmuntat el sistema sanitari toca el de comunicació. Tot s'interromp. Quan algú puja a un tren no sap què serà de la seva vida. Amb sort, hores d'espera o de caminar. La culpa, a banda de les terribles bandes de lladres de coure, és de les catenàries. No n'havíem sentit a parlar mai, però es veu que són artefactes malèfics i de naturalesa antisocial que sembren el caos o alguna cosa pitjor. Els bombers i els Mossos d'Esquadra han d'estar alerta full time per anar a rescatar passatgers als llocs més impensats. Vaig sentir la seriosa proposta de canviar els horaris i adaptar-los al retard endèmic que porten els trens. Seria una solució i també una paradoxa: què passaria? Arribarien a l'hora els trens que ara arriben tard? S'acaba d'inaugurar el tren de la Pobla de Segur, dos mesos i mig de retard, sembla ser que el govern espanyol no els havia homologat. Vaya por Dios! S'explica, i no em pregunteu la raó, que durant un tram la llei o la normativa especifica que han de canviar de maquinista. Com es fa això? Aturen el tren o els maquinistes salten en marxa? "Más madera, que es la guerra!". Catalunya està sotmesa a un assetjament calculat en el qual es fan servir armes lleugeres per impedir el desenvolupament d'una vida corrent en una societat moderna. Potser en comptes de caçar Pokémons haurem de pescar catenàries; les enemigues del poble.
