Avegades en aquest país tot ens sembla petit, modest i apamat. No tenim muntanyes gaire altes, ni rius cabalosos, si els mesurem a escala continental. Vivim discretament en un racó de món i no destaquem en cap rànquing important. El mapa del nostre país el podem desplegar completament en la tauleta de nit i la meitat el desaprofitem amb una massa de color blau clar on només posa «Mar Mediterrània».
En un racó de la costa, entre l'agulla de la platja del Castell i les primeres urbanitzacions de Calella de Palafrugell, sempre m'ha sorprès una taqueta minúscula a una ungla de distància del Cap de Planes. A vegades ni tan sols hi ha lloc per ficar-hi el nom, perquè els pedruscalls són petits, però el nom és llarg: «Ses illes Formigues». Són setze illots poblats per gavines i corbs marins, i en el fons de les seves aigües només floreix la gorgònia, això sí, amb fulles de color porpra, vermell o groc, que s'alcen en forma de ventall.
En el cas de ser planeres i no rugoses, amb prou feines s'hi podria jugar un partit de futbol en la més gran d'aquestes roques, i els dies de mala mar ni un racó de la seva geografia s'estalvia de ser esquitxat per les onades, vinguin d'on vinguin. Un petit far corona la Formiga Gran i deixa anar 6 flaixos de llum cada 9 segons, que es poden contemplar des de 6 milles marines. Davant d'aquests penyals s'hi va desenvolupar una batalla naval que guanyà l'ínclit almirall Roger de Llúria i, per als que som devots de la causa, he de dir -i amb això ja està tot dit- que formen part, entre les muntanyes del Montgrí, de Begur i de Fitor, del paisatge bàsic de Josep Pla.
