Totes les ciutats, petites o grans, s'assemblen perquè en cadascuna d'elles nien els mateixos afanys i les mateixes misèries de la raça humana. Una ciutat és un organisme viu que creix i es desenvolupa com les cèl·lules d'un cos humà. Només cal anar a la platja un dia d'agost i comprovar com les famílies marquen territori en la sorra amb les tovalloles, els para-sols i les neveres de les cerveses, per poder contemplar a petita escala un exemple aclaridor de què significa l'urbanisme des de l'edat mitjana.

Però una ciutat també és un projecte i una il·lusió col·lectiva, alguna cosa que, com una mena de codi genètic, reposa silenciosament en el cap dels seus habitants. No vull dir que les grans avingudes es dibuixin d'aquesta manera, però sí que és el que acaba donant caràcter i vida als carrers.

Una ciutat és un viver d'emocions i de records que s'enllacen els uns amb els altres en l'espai i en el temps. Hi ha ciutats amb memòria més llarga que altres, però totes acaben mostrant en la seva pell les ferides, les arrugues i els tatuatges de la seva història més recent i són fruit, també, més de les decisions dels seus governants actuals, que de les dels que ja es miren la història des dels pedestals de les estàtues.

Cadascú es mesura i s'emmiralla amb l'exemple del lloc on viu, i a mi sempre m'ha tocat viure, conviure i votar a Girona, una ciutat actualment sense rumb. Espero i desitjo que l'alcalde que la va abandonar per liderar un gran projecte de país tingui més clar això que el seu vacu projecte de ciutat que ara té els seus hereus empantanegats en el fang.