De petit un no se'n ressent, de la calor. No nota res. Mentre hi hagi sol, aigua, sorra i algun gelat de tant en tant, el món pot acostar-se discretament a la perfecció. De joves mantenim el gust pel sol-aigua-sorra, i hi afegim les festes majors i les ballarugues. Les nits entren a escena i les aprofitem. Els estius comencen a córrer un xic més de pressa. Ja no són aquells mesos dilatats de la infància. La relativitat apuja el teló. Quan et fas encara més gran, la cosa es complica. La calor atueix. T'has de dedicar bona part del dia a proveir de sol, aigua, sorra i gelats als més petits. O de mantenir les ballarugues dels joves dins d'uns marges raonables que no et facin patir gaire. Els estius dels grans solen passar entatxonats entre suades memorables i paelles arran de mar. Entre nens que criden i joves que beuen. La grandesa de ser pares. Després, quan ja no tens mainada, la calor continua mortificant. Tots els que poden, fugen.
A en Rajoy aquest estiu li deu costar de passar. No s'acaba mai i, segons com, acabarà pitjor de com va començar. Gràcies a aquesta investidura desvestida, ens hem estalviat les imatges dels polítics a la platja, entrant a mar amb calça curta o nocturnejant amb la famosada. En Rajoy ha evitat suades perquè s'ha passat el mes reunit, i les reunions s'amaneixen amb aire condicionat. No hem deixat de veure americanes i corbates i això és d'agrair. A certa edat, millor no ensenyar gaire carn. En canvi en Rivera ha ensenyat molt les orelles. Vist el seu sí a Rajoy no acaba de quedar clar si ha començat campanya per a les terceres eleccions -les de la vergonya, diuen- o si l'únic que prova és d'enfonsar en Sánchez i en Rajoy d'una bursada. Tot per Espanya, diu, sense mirar a càmera.
