Hi ha dies d'agost que tenen per banda sonora les salves d'un veí. Sonen compassades i constants. És un pam pam per espantar els ocells que li festegen les fruites. Els ocells, per la seva banda, reclamen el seu dret a participar del festival de l'estiu. El veí reclama el seu dret a poder vendre pomes i nectarines immaculades. Tots dos deuen tenir raó, pensa la meva gossa, que comença a patir ansietat amb tant de pam pam i fa dies que s'ha entatxonat a dins de la banyera com si fos un refugi i només es deixa treure al carrer obligada per l'imperi de la llei: tibada per la corretja.
I és que tot és complicat a la vinya del senyor. En David Fernández escrivia a l'Ara un article inflamat en què denunciava els mals del món. Com que es titulava «Dies d'agost», començava parlant de les vacances. Només un de cada quatre catalans pot fer una setmana de vacances, denunciava. Si que és trist. Uns dies de vacances i sembla que l'any no fa tanta pujada. Confesso que tindré sort. Podré marxar una setmaneta. Al paràgraf següent l'exdiputat de la CUP continuava denunciant les maldats del turisme amb tanta vehemència que em vaig mirar els bitllets pensant si no era millor tornar-los a la companyia perquè, francament, si el resultat de les meves vacances ha de ser «reproduir la draconiana lògica neoliberal», potser que em quedi a casa. Ja no sé si hem de fer vacances o si no n'hem de fer. Si no en fem, som víctimes de l'explotació. Si en fem, participem de l'explotació dels altres. No sé si el senyor Fernández fa vacances. I jo, què faig? Marxo? Em quedo? Potser que demani a la meva gossa que em refugiï dins la banyera, perquè em sembla que torno a sentir salves.
