Si haguessin de profetitzar sobre el futur, els vidents més mandrosos apostarien per la continuïtat, l'status quo, que en diuen, com fa el ministre García-Margallo, que ha anat al Vaticà a explicar-ho a la cúria, per si de cas: Catalunya no té cap possibilitat d'existir com a Estat. I és que un Papa d'esquerres sempre té un punt d'imprevisibilitat i és millor no deixar res descordat. I si es decanta per les urnes? Un Papa argentí, d'un estat que, ai! es va independitzar d'Espanya molt abans que nosaltres.
A un any vista de les eleccions del 27-S tot s'ha emplenat de gent que parla de processisme. D'altres parlen de desil·lusió. Tothom té ganes de dir-hi la seva, de fer vaticinis -la majoria nefastos- i de pronosticar la decepció. Potser és que jo, afilerada habitualment amb els pessimistes de mena -realistes, ens agrada dir- en aquest cas faig l'excepció que em confirma. Sóc optimista. No veig que afluixem. Veig que avancem tortuosament per un camí complex i que anem pujant esglaons. No veig que n'hàgim baixat cap ni un des de la manifestació del 2010. No veig que perdem vots, tot el contrari. Veig que cada cop s'hi suma més gent.
Com que no tinc cap bola de vidre fiable, no sé com anirà la Diada. No sé si demà emplenarem els carrers o si no els emplenarem tant. El que sí que sé és que, com quan fas règim o quan mires de deixar de fumar, el dia a dia és un xic trist. És quan t'ho mires des de la distància del temps que les coses guanyen. I en tots aquests anys, diguin què diguin, a la Diada hi hem anat sumant cada cop més gent, fins i tot algun partit. La realitat ens hi ajuda. És potser per això, i perquè parlem de democràcia, que sóc optimista.
