Hauran de passar molts anys encara perquè la diada s'alliberi de coincidir amb el tràgic 11 de setembre de 2001, recuperant així la joia de la festa sense por a mostrar-se desaprensiva. Enguany se n'ha commemorat el quinzè aniversari i, com cada any, la nació nord-americana ret homenatge a les seves víctimes, en un acte que comença amb la lectura dels noms dels 2.983 morts en una sòbria cerimònia al lloc on s'erigien les Torres Bessones a Nova York, que no rebaixa l'emoció i les llàgrimes dels assistents malgrat el pas del temps. Cada any tenim notícies de més relats de vida i de mort de milers d'afectats directes i indirectes de la tragèdia i es van publicant testimonis gràfics del final suïcida de bona part de la gent que es trobava aleshores als edificis i que, en un primer moment, els mitjans ens van ocultar. No obstant, les dues efemèrides comparteixen ofrenes de flors, lectura de manifestos i emocions contingudes. No oblidem que la Diada commemora la derrota de les tropes catalanes a mans de l'exèrcit del rei Felip V, que va significar perdre l'oportunitat de ser governats per l'arxiduc d'Àustria, d'un perfil menys centralista. Amb la rendició de Barcelona i l'adopció d'un model d'estat centralitzat pel rei Borbó, el camí cap a la independència es va veure truncat. Les institucions tradicionals catalanes van desaparèixer i es va instaurar un dret comú castellà. Aquí i allà proliferen les cerimònies protocol·làries, amb la presència de ciutadans espontanis i d'autoritats que volen deixar els seu testimoni sobre uns fets tràgics. En un cas, la pèrdua d'identitat nacional i, en l'altre, la de moltes vides i la pervivència de la por en el dia a dia.
