SOBRE ELS MAPES

15.09.2016 | 00:00

ho he dit més d'una vegada, m'agraden els mapes, de tota mena. Passejar-hi la mirada és per mi com viatjar realment. Darrere de cada nom hi ha una història i cada història està connectada amb una altra per línies molt fines que anomenem camins o carreteres.
A vegades penso que primer van ser els mapes i després la realitat. De fet, hi ha molts indrets que van sorgir en la taula de dibuix d'un arquitecte, en el despatx d'un notari o en una reunió diplomàtica on sempre hi ha vencedors i vençuts. Les ratlles de les fronteres s'han dibuixat així d'ençà que el món és món. Però la realitat sempre acaba imposant-se i les línies imaginàries s'han de reforçar amb tanques i murs perquè al contrari no funcionen.
De petit m'agradava dibuixar mapes, eren països inventats que només existien efímerament, generalment només el que durava una classe de matemàtiques.
Un mapa era com una pàtria o una terra de conquesta, un indret màgic on es congriaven somnis i imatges mítiques.
Hi ha coses que tan sols existeixen en la ment humana. Déu, l'Estat, el valor dels diners... són només entelèquies acceptades per molta gent, però absolutament falses, perquè no es recolzen en cap realitat palpable. Fins i tot el passat és una gloriosa invenció de la raça humana.
Pau Vila, l'il·lustre geògraf català, deia que la geografia es fa amb els peus i potser és veritat, però es recorre amb els ulls i amb la imaginació. Per definició, un mapa és una utopia, això sí, n'hi ha que, després de desplegades, es tornen a plegar més fàcilment que altres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema