Ahir va començar l'any IX dL, després de la caiguda de Lehman Brothers. La fallida del banc d'inversió nord-americà va significar l'inici de la pitjor crisi financera de la nostra generació. Un daltabaix del qual encara estem patint les conseqüències econòmiques i polítiques. Cert és que la crisi de les hipoteques escombraria es va saber un any i mig abans; però va ser amb Lehman quan es va descobrir l'abast real dels seus efectes. Va ser necessària la intervenció dels principals governs del món occidental que van haver de rescatar la banca que vivia perillosament sobre uns balanços de fang. A Espanya, les solucions van arribar més tard ja que teníem un govern -recordem Zapatero- que va ser incapaç d'acceptar que les nostres entitats financeres també patirien. Després de Lehman va venir la crisi de l'eurozona, afogada en el deute, del qual encara no hem sortit i que ha sobreviscut gràcies a les intervencions del Banc Central Europeu. Vist en perspectiva, podríem estar molt pitjor. Algunes borses, com l'americana, l'alemanya i l'anglesa, ja han superat les pèrdues de fa set i vuit anys. Els bancs estan avui més controlats, però encara hi ha dubtes sobre com gestionen alguns riscos i els derivats financers segueixen en marxa. Es creen noves bombolles als mercats d'emissió de deute i ningú sap molt bé com es podrà viure amb un període llarg de tipus d'interès propers a zero. La UE lluita per refer-se i afrontar el Brexit i a Estats Units només pensar en la possibilitat que Donald Trump pugui ser president fa tremolar els inversors, que ara mateix ho descarten. Lehman Brothers va desaparèixer, però dels seus efectes en seguirem parlant molts anys més. Feliç IX aniversari, doncs.