Aixecar els masos

17.09.2016 | 00:00

o fa tants anys tots aquests masos que ara veiem aterrats, amb desgavell interior de cairats i de bardisses barrejats, eren ben drets: la gent hi vivia i treballava les terres. Els masos van construir una mena d'ordre que va mantenir dreta l'economia. Van resistir deu mil embats, però van començar a caure, massivament, deu fer mig segle. El resultat és una epidèmia de cases esventrades, de parets que llisquen avall, un desori de portes corcades, decidides a tornar a la terra. De teules no se'n veuen quasi mai perquè deuen bastir un altre sostre. Com més s'enfila el terreny, més cases mortes es troben. Pous secs. Fonts que no ragen. Abeuradors plens de fullaraca. També n'hi ha al pla, però. Masos pentinats per una carretera de nova construcció que ja hem integrat així en el nostre imaginari: migpartits. Cases tallades pel bisturí d'una autopista o una via de tren. Cases que han dit prou i després d'anys de ser el pal de paller d'una família d'amos o de masovers, han acabat amorrades a terra. Ara que tornen les jornades de patrimoni em vénen al cap els camps de treball que es feien abans. La cosa era senzilla: s'organitzava un grup de joves amb objectius reconstructius diversos. De dia treballaven i de nit feien gresca. Poble a poble, mas a mas, no seria tan difícil d'organitzar alguna cosa semblant. No faltarien voluntaris per cuinar els àpats, ni veïns que cedissin terra per plantar-hi quatre tendes. El propietari, o el prohom local, podrien pagar els materials. Els joves, temps a venir, recordaran que un estiu van fer una bona feina. Recordaran aquell poble i aquella gent. I aixecaran un mas aterrat. El nostre patrimoni més humil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema