tants anys parlant del patriarcat i som allà mateix. Quan era joveneta, potser perquè per la tele única que teníem començaven a emetre Kung-fu, ja corria la brama que les noies havíem d'estudiar arts marcials per defensar-nos, si arribava el cas, d'un atac masculí. Es feien cursos especialitzats. Algunes demanaven la castració dels mascles agressius.
Però en el temps de la sèrie, com ara, tots anàvem en colla i a les colles hi ha nois i noies. I els nois i les noies tenen ganes de relacionar-se, això és així, afortunadament, des que hi ha món. Si ens ho miràvem des del patriarcat no crec que hi entenguéssim gaire res. Ara, si ens ho miràvem des de la biologia, la medicina o la psiquiatria potser ho hauríem entès una mica més. Ni tots els nois eren iguals, ni totes les noies ens assemblàvem.
Cada cop que es fa pública una agressió sexual, hi ha algun col·lectiu de dones que tendeix a fer el paquet. Els homes són agressius i violents, seria la consigna genèrica. Algunes segmenten i ho deixen en els homes corpulents. Igual d'injust, és clar. No m'estranya que els homes n'estiguin tips. I moltes dones, també. Com estem també tips d'agressions sexuals. Ho he de dir encara que sigui obvi abans no em caiguin a sobre totes les ires concentrades. Com deia Marguerite Yourcenar parlant de feminisme: «Hi ha un element de reivindicació contra l'home, una tendència d'adreçar-se contra l'home, en tant que dones, que no em sembla pas natural, que no em sembla necessària i que tendeix a construir guetos.(...) No m'agraden les etiquetes, ni allò que redueix els altres». I és que la generalització, la reducció, la separació no ajuden a entendre el problema. Més que res, confonen.
