La dimissió de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE ha estat el desenllaç fatal d'un conflicte que ha anat quallant des que va assumir la secretaria. A la novel·la Assassinat a l'Orient Express de l'Agatha Christie, Poirot revela que els 12 passatgers del tren, familiars, servents o amics de la família de la petita Daisy, assassinada per Cassetti, decideixen ser ells mateixos el seu botxí per venjar un crim impune, assestant-li un a un una punyalada. De la mateixa manera, Sánchez ha estat víctima d'una venjança ordida per una bona part dels barons del PSOE. Cadascun tenia la seva raó derivada d'un concepte de poder malentès. D'una arrogància que els ha dut a preferir la reelecció de Rajoy a la possibilitat de buscar el canvi, com proclamava l'exsecretari. D'una irresponsabilitat que els ha impulsat a liderar una desfeta del partit socialista prioritzant el seu protagonisme als postulats coherents amb un socialisme necessari. Tots ells s'han sentit decebuts o enganyats per Sánchez. Díaz es va aliar amb ell contra Madina, a qui donava suport Rubalcaba, amb la condició que li guardés el lloc com a candidata i ja s'ha vist que no ho ha fet. Zapatero mai li va perdonar el dia que va dir que no respectaria el sostre de despesa a la Constitució i des de llavors l'ha titllat de trair els valors de la socialdemocràcia. Rubalcaba està molt dolgut perquè Ferraz l'ha aparcat, sense deixar-li ser l'oracle que sempre va ser. Tomás Gómez s'ha venjat de quan Pedro Sánchez el va expulsar com a portaveu de l'Assemblea de Madrid, fins i tot, canviant el pany de la porta de la Seu del Partit. I Felipe González? Un Pepito Grillo sense massa arguments.
