En el que portem d'any s'han disparat les intervencions dels bombers en operacions de salvament a casa nostra. Segons el conseller d'interior, Jordi Jané, la causa principal és la imprudència dels que surten al mar o van d'excursió i la majoria de situacions es podrien evitar amb una preparació adequada, amb l'equipament adient i amb el coneixement de l'entorn. El conseller ho va voler il·lustrar amb el que ell mateix va batejar com "l'efecte Decathlon" per referir-se a la facilitat que tenim tots d'adquirir un munt d'articles, la qual cosa no vol dir que triem els que ens calen, que els sapiguem fer servir ni que els tinguem en les condicions adequades. Però a més, va reblar el clau recordant-nos que per molt que ens ho imaginem no som ni Kilian Jornet ni Núria Picas. Voler no és poder. Si aquesta explicació hagués volgut ser una metàfora de la nostra societat i del nostre temps no hauria pogut ser més exacte. No consta que sigui així ni que el conseller volgués fer tampoc cap al·legoria a l'hora d'advertir que ja que tenim una manera de mirar de dissuadir els imprudents, l'instrument legal que permet cobrar el cost dels rescats per actuacions temeràries, potser caldrà fer-lo servir. L'any 2011 l'aprovació de la taxa de salvament en el medi natural va provocar un encès debat que, vist l'ús que s'ha fet de la norma, va ser tan inútil com la mateixa iniciativa. Ara sabem que en cinc anys s'ha aplicat sis vegades, i no precisament per la falta d'ocasions. Hi ha una cosa pitjor que la fal·lera per fer normes i és la discrecionalitat a l'hora d'aplicar-les. Aquesta imprudència també comporta efectes contraproduents.
