De petit, a casa, sempre es parlava de Rocacorba quan a la pantalla del televisor començava a nevar. Era una neu elèctrica, barrejada amb franges negres que, com llamps quàntics, ens sacsejaven just a la meitat del nostre programa favorit. "A Rocacorba hi deu haver tempesta", ens deia l'avi.
I és que, d'ençà que tinc ús de raó, al Puigsou, el punt més alt de la muntanya de Rocacorba, hi ha els repetidors de Radiotelevisión Española. Són unes antenes que es veuen de molt lluny i marquen també la posició de l'elevació veïna on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, una de les muntanyes "màgiques" de l'imaginari gironí. Des de la llunyania costa d'apreciar el relleu característic d'aquest cim en forma d'esperó, una prominència punxeguda i sobresortint que recorda la proa d'un vaixell, però, quan hi arribes just a sota, la impressió és forta.
En un llibre magnífic, en Josep Valls i Grau ens explica com mossèn Salvador, el darrer capellà resident a Rocacorba, intentava foragitar les tempestes des del capdamunt de la roca, acompanyat d'un escolanet esfereït: "Revestit amb el roquet i l'estola morada, s'encarava amb la nuvolada sinistra tot subjentant el ritual, que el vent volia desfullar. A grans crits i amb semitons de collita pròpia, exorcitzava els llamps i la pedregada: "Fugite partes adversae...". I després de tot això, per acabar de reblar el clau, agafava l'escopeta i se les havia a trets amb el temporal. La història està plena d'herois anònims, però ara ja sé que gràcies al mossèn de l'escopeta nosaltres podíem continuar veient la pel·lícula de Sesión de Noche.
