El primer que, darrerament, ha cridat amb vehemència que ens salvin ha estat Miquel Iceta. No fa pas gaire el sentíem a la Festa de la Rosa. "¡Mantente firme! -xisclava-¡Por Dios! Líbranos de Rajoy y del PP!". Ho va fer tan bé, l'Iceta -actuació espectacular digna d'un premi Gaudí- que en Pedro Sánchez se'l va creure i va anar amb tota l'artilleria a defensar el vot negatiu del PSOE a la santa investidura. Pobre Pedro! El re?sultat, encara un xic desballestat però en vies de solució, ha comportat la seva dimissió enmig d'un vodevil entretingut. Ell no s'ha salvat, incapaç de desfer-se de les urpes tentaculars del poder de l'Estat, unes urpes que viuen dins del PSOE tan còmodament instal·lades com dins del PP. Després ha vingut el Constitucional que vol salvar les corridas a Catalunya. No els braus, que quedi clar. Els braus, com en Pedro, són l'anècdota que ha de salvar la categoria. O sigui, sacrificar les pobres bèsties per salvar la seva idea de l'Estat. Si continuen aplicant el principi que tots els espanyols són iguals, el Constitucional té feina assegurada fins al setembre del 2017, data en què podrem votar justament si ens els volem treure de sobre. Mentrestant una bona part dels catalans, que sempre anem a la nostra, s'ha manifestat a favor de salvar els diacrítics. #salvemelsdiacrítics, xisclen a Twitter. Que un país es manifesti massivament a favor d'una coseta tan remenuda, amb unes conseqüències pràctiques tan discretes, no deixa de sorprendre. I és que quan ens toquen el crostó, saltem. Tan conservadors en unes coses i tan revolucionaris en altres. I és que cada país posa l'accent allà on vol, o allà on pot. L'Iceta ja ho hauria de saber.