Amb prou feines fa una setmana que Girona es va cobrir d'aquest color. Eren milers de dones i nenes que feien una cursa per fer vistent una realitat: el càncer de mama. Un gest amb el qual s'explicava la lluita sorda i imprescindible d'associacions com IRIS i la Fundació Oncolliga de Girona. Gent que s'aplega per donar confort i esperança a les dones malaltes. L'esperança i la solidaritat no és una qüestió baldera, la persona assaltada per la inclemència de la malaltia i un cop surt de l'hospital amb el veredicte del metge, està desemparada. La família ajuda però és gràcies a aquestes organitzacions sorgides de més enllà de les institucions que troba empar. No és una malaltia qualsevol, sinó que comporta incertesa, capgirament de la vida i, malauradament, culpa. Les dones de la cursa van palesar que no es rendeixen a la fatalitat sinó que són lluitadores decidides a no deixar-se vèncer. Tot i els avenços tecnològics en medicina aquest és un món massa amagat encara i en el qual cal que els millors investigadors del país treballin i trobin solucions. Un país que no dedica diners a solucionar aquest problema desisteix de les seves responsabilitats. Les dones s'organitzen per reivindicar un canvi en la sanitat pública. La persona malalta no ha de quedar desencavalcada de la societat. Vagi aquest escrit per defensar les dones de rosa i tot allò que fan per ajudar les persones que representa que han caigut. No és així, cap dona ni cap nena no ha caigut. Vagi en contra de la resignació que se suposa que han d'acceptar les dones que tenen càncer. L'anomenada marea rosa indica que aquesta societat és viva, molt viva.
