Malgrat tot, la vida és plena de moments que val la pena atrapar amb la consciència que hi són i estan passant. Si els nostres ulls tinguessin la capacitat d'immortalitzar els esdeveniments diaris junt amb les emocions que ens provoquen amb un clic, com ho fa la càmera, en cada ocasió apreciaríem un fet inesperat que acabaria nodrint el nostre record, gaudint de les imatges més personals i sublims. Allò que és ordinari, comú i corrent amaga la seva pròpia bellesa. Parlar sobre el fet quotidià, sobre la gent comú és un exercici que ajuda a valorar la pròpia existència des de la normalitat. Veure i mirar, dos verbs quasi sinònims que descriuen actes visuals diferents. "La bellesa hi és, només cal saber mirar-la", diu la fotògrafa Mónica Grande, que acaba d'exposar una col·lecció d'instants captats al carrer. Perquè tot el que ens envolta té un punt formós que cal trobar, qualsevol objecte quotidià pot esdevenir el protagonista d'una obra d'art, només hem de canviar la nostra forma de mirar. L'extraordinari de l'ordinari, aquesta és la clau per revertir els tons grisos que alguns ens volen fer passar per colors vius i tonalitats alegres que desprèn la vida. I en condicions extremes, també es pot entreveure que no tot està perdut i que la guspira de l'esperança il·lumina la foscor. Roberto Benigni ho va saber plasmar al film La vida és bella mostrant com de la tragèdia humana es poden extraure moments tendres, divertits i positius. La fèrtil imaginació del protagonista crea situacions fantàstiques per protegir el seu fill petit dels horrors del camp de concentració nazi.
