Stendhal deia que la bellesa no és més que una promesa de felicitat i Proust afegia, inversament, que la possibilitat del plaer pot ser un indici de bellesa. I tant l'un com l'altre tenien raó, perquè la bellesa i la felicitat són només lleis que deriven d'altres lleis humanes i que ens condemnen a una recerca constant.
La bellesa sorgeix, com per art d'encanteri, en moments molt concrets i després desapareix abruptament, de la mateixa manera que l'hem copsat, quan un conjunt de qualitats es condensa en un punt concret de l'univers.
Només molt rarament la bellesa queda atrapada en l'ambre de l'obra de l'artista, d'això en podríem dir «la bellesa dels museus». Però més enllà d'aquest encant indiscutible de l'art, hi ha també un altre tipus de beutat, menys física, menys corpòria i més abastable, però encara més fràgil. Generalment s'amaga darrere de les coses més simples de la natura i dels objectes quotidians. La bellesa, fins i tot la més efímera, és l'única cosa -i això ho deia Oscar Wilde- que el temps no pot mai espatllar del tot, perquè ens queda gravada sempre en la seva forma original. La serena vermellor d'un capvespre tardoral o la blancor virginal dels hiverns de la infància quedarà eternament intacta en el museu dels nostres records.
La bellesa sempre és relativa, però és una veritat que ens il·lumina i hem de mantenir sempre en alerta els sentits, si volen copsar les fugaces espurnes d'eternitat que sorgeixen del món que ens envolta, perquè queden entelades per un vel de rutina, que massa sovint no ens permet veure més enllà de la punta del nas.
