mentre escric aquest article la tardor va esbrossant camí a l'hivern, els dies se'ns desfan entre els dits i, després del canvi d'hora, la foscor va guanyant ràpidament terreny a la llum. Alguns ajuntaments ja han començat a penjar il·luminació de Nadal i els supermercats ja van fent lloc per posar els torrons i les neules.

Vivim en una cursa constant contra el temps i el temps ens guanya clarament, perquè sempre arriba abans que nosaltres.

Però aquest temps universal dels rellotges és un invent de darrera hora, abans la humanitat havia viscut durant mil·lennis a la seva hora, l'hora de cadascú, l'hora de cada de poble. Quan sortia el sol era l'hora de llevar-se, i quan es ponia la d'anar a dormir. Tot va ser així fins que l'any 1880, seguint les necessitats de les grans indústries i dels horaris exigits pels ferrocarrils, l'imperi britànic va decidir imposar l'hora de Greenwich, un fet que es va anar adoptant de mica en mica a cada país i que va revolucionar radicalment la manera de gestionar el temps.

El punt culminant d'aquest procés globalitzador de les hores va arribar amb els senyals horaris de la ràdio i després de la televisió. Des d'aleshores que el temps ja no és un patrimoni de cadascú. El neoliberalisme que tant s'ha autojustificat i escudat en la llibertat de l'individu, no ha pogut ni volgut deixar que tothom es regeixi pel seu horari personal o local.

Ens agradi o no hem d'adaptar-nos als capricis dels estats, que van intentant enganyar el calendari i la geografia, tot sumant i restant hores per sincronitzar el sol, si us plau per força, amb els engranatges dels seus rellotges.