hi ha uns paisatges magnífics que ensenyen les pantalles d'alta definició de les cases d'electrodomèstics, són imatges ondulants i plaents, com també els quadres industrials que ofereixen les botigues de mobiliari o de decoració, que coincideixen més o menys amb els que omplen les parets dels hotels barats. Hi ha també uns paisatges més sofisticats que es poden veure en algunes galeries d'art, en les exposicions de barri, en les fires de festa major i en les cases dels amics jubilats que ara es dediquen a aquestes coses. Tots aquests quadres coincideixen a mostrar realitats que només existeixen en la imaginació dels seus autors, els de carn i ossos, de ciment i formigó són els que veiem des de la finestra de casa.

El problema és que els nostres paisatges quotidians són complexos, hi ha una gran quantitat d'elements i de formes, de substàncies i colors, que -potser per mandra?- fan que els artistes els rebutgin. Sembla estrany, però no hi ha cosa que repel·leixi més un paisatgista que pintar un automòbil aparcat en una vorera, o l'autobús que recull els passatgers a la cantonada, o una cosa tan omnipresent com els cables a les façanes.

Quan parlem de paisatge ens imaginem una mena de paradís, verd i frondós, amb casetes de fusta que fumegen per la xemeneia o postes de sol damunt d'un mar encara navegat per vaixells de vela. És el que la gent vol veure i és pel que paguen per tenir penjat a la paret del menjador. Aquests paisatges representen un ideal, però ningú fa res perquè l'ideal sigui possible. No seria millor intentar canviar la realitat que retocar-la amb pinzellades d'aquarel·la?