VIATGE DE MATINADA

17.11.2016 | 07:26

iatjar de Barcelona a Girona, a primera hora del dia a velocitat ferroviària, és una experiència que, per resumir, anomenaria «geogràfica», més que res per estalviar-me un cúmul d'adjectius que vénen a dir el mateix. D'entrada he de dir que costa sortir de les entranyes de Barcelona. De Sants a la Sagrera és com un part i només s'intueixen cables sutjosos i senyals lumínics que passen rabent. Després del Clot ja es palpa una altra mena de foscor, més flonja, però fins a Montcada no es comencen a intuir les llunyanies. El paisatge d'aquests dies de novembre va aflorant embolicat en paper de ceba. Fins a Sant Celoni, els llums dels polígons industrials semblen punts suspensius pronunciats en un discurs interminable. De mica en mica, comencen a sorgir els serrells de les muntanyes, que es dibuixen amb lleus tons de groc i d'un blau pàl·lid tirant a gris. Una claror rosada il·lumina el Montseny i la silueta cantelluda de Montsoriu. Les torres d'Hostalric, que guaiten la plana, apareixen a contrallum, just abans d'arribar a Maçanet-Massanes, una estació inhòspita i remota, on la gent que espera sempre fa cara de tenir fred. Els rètols semblen escrits en ciríl·lic i en els missatges per megafonia s'hi pot intuir la remor agònica de Tolstoi a Astàpovo. Abans d'arribar a Sils el sol s'empesca la manera de trobar un forat entre els núvols i es produeix una mena de flaix ataronjat que es dilueix ràpidament entre les copes dels pollancres. A Caldes el paisatge es desencadena: Riudellots, Fornells, l'Avellaneda i l'entrada a l'estació de Girona. Després, a fora, ens espera la ciutat que tot just desperta d'un somni de pedra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema