a uns dies vaig anar a veure l'espectacle de La Cubana Gente bien, al teatre Coliseum de Barcelona. En un moment del xou, dos dels integrants del grup van comentar entre ells que ara mateix seria impossible que pogués néixer un tipus de teatre com el seu a Barcelona. Per què? L'abundància de normes i regulacions que limita la llibertat d'expresió a l'espai públic. La Cubana i altres grups, com La Fura dels Baus a Moià, van néixer al carrer en una època, la dècada dels vuitanta, on tot estava per descobrir. La cultura en tots els seus sentits va viure un moment daurat a Catalunya, com a Madrid, on recordem La Movida, excessos inclosos. No fa falta donar massa arguments per dir que Carmena i Ada Colau no tenen res a veure amb Enrique Tierno Galván i Pasqual Maragall. Ni per esperit ni per tolerància ni per visió del món. Només en trenta-cinc anys hem passat d'una visió global i cosmopolita, oberta i sense complexos, al fet que manin uns polítics amb una visió contrària. Avui, fins i tot la cultura sembla que només es pot fer des de la regulació i la subvenció. Les expressions artístiques semblen disenyades en un despatx i és molt complicat sortir de les rutes oficialistes, potser necessàries, però no suficients, de fires i esdeveniments culturals organitzats per les administracions i patrocinats per les empreses. Tant de bo un dia ens puguin tornar a sorprendre al carrer l'exhibició de nous artistes, de forma lliure i espontània. I que no els multin, si us plau. Si no, no tindrem substituts per als que avui encara ens fan riure i disfrutar.