xisteix el terme opinologia, referit a la ciència de l'opinió i dels opinòlegs, aquells «que comenten i emeten opinions als mitjans massius». En èpoques pretèrites, l'art d'opinar era reservat a un grup minoritari del col·lectiu periodístic que gaudia de molt prestigi perquè no tothom estava dotat de la capacitat d'argumentar. L'opinió es desenvolupava en seccions ben determinades dels diaris, les revistes i els programes de ràdio. L'opinòleg no informava, mirava la realitat de ben a prop i emetia els seus judicis en un espai clarament definit. Sóc conscient que no hauria de tirar pedres damunt el meu teulat, aprofitant aquest espai periodístic per posar en dubte el valor de les opinions, però el protagonisme dels opinadors està deixant en un segon terme la notícia, en el sentit tradicional del terme. Cada cop és més estrany trobar informacions amb un llenguatge desproveït d'adjectivacions, clar i ajustat a la narració neta dels fets. La possibilitat de rebre un relat neutre dels esdeveniments és gairebé una quimera, les televisions acompanyen les notícies amb el punt de vista del corresponsal, de les imatges preseleccionades o del comentari dels presentadors que ja no dubten a ficar cullerada perquè segurament aquest és l'encàrrec que figura als seus contractes. Un exemple recent és el Barça-Madrid de dissabte passat. En acabar el matx, va ser impossible veure els dos gols i les jugades principals sense haver d'escoltar les opinions dels «especialistes» sobr eel plantejament tàctic dels entrenadors, l'actuació de l'àrbitre, l'actuació dels jugadors o el context extraesportiu del suposat frau fiscal de Cristiano Ronaldo. La versió dels fets esportius va esdevenir matèria subjectiva segons la cadena que informés del partit. Les causes? Donarien per opinar en una altra columna.
