urant anys hem patit una fascinació acrítica amb la informàtica i els ordinadors. Els pares hem hagut de comprar-ne per a la mainada quan feien els 12 anys i entraven als instituts. Els ordinadors han anat molt bé. Els nens han après a entretenir-se sols i a desconnectar de la realitat que els volta, incloses, sovint, les classes i els professors. El primer any que vaig entrar a la universitat, el 1992, tot funcionava encara amb fitxes de paper. Els ordinadors s'anaven colant en la vida quotidiana i vaig decidir per primer cop usar-los per fer un treball, en lloc de picar-lo amb la meva Lettera 12. Allò de la informàtica feia mandra, però ja es veia que era una carrera que s'havia de córrer. Quan l'hi vaig lliurar a la professora em va dir: «Ah, l'has fet així, amb aquest sistema que es pot copiar tot?»
La fascinació ha estat de tal magnitud que el govern va decidir gravar els llibres, les revistes i els diaris electrònics amb un 21% d'IVA, és a dir, el tipus general per a objectes de luxe, el tram en què també tributen els productes d'higiene femenina, els espectacles i tot el que necessitarà la família per enterrar-nos quan ens arribi l'hora.
La Unió Europea ha volgut revisar la qüestió. No sembla tenir gaire lògica que una novel·la en paper tributi un 4% i en ebook, un 21%, ha confirmat el ministre De Guindos, que fins ara ha cobrat la diferència sense esperrucar-se. Diuen que, amb el rebaix de l'IVA, el sector pot augmentar la seva quota de mercat entre un 5 i un 20%. I és que en això sovint no hi pensen els que somien tothora a apujar impostos. Si els governs no hi ajuden, com a mínim que no els enfonsin.
