esurem la vida quan salvem dificultats que trobem o provoquem. Viure és un esport de risc. Enmig d'això hi ha situacions que t'acaren a un món amb què no comptaves, els hospitals. La vida conté moltes arestes i geometries; la real és la que habita a les farmàcies i hospitals. Ja sigui per qüestions insensates o per culpa de les maltempsades del destí, un dia hi entrem. En llocs que no fan gràcia -rebutges l'olor clínica- i dels quals vols fugir ràpid descobreixes la vida en majúscules. Assumim que la vida és allò que passa fora dels hospitals, creiem que l'estada és una treva abans de tornar a pujar al tren. Potser sí, però en hospitals com l'antic i el nou Santa Caterina t'adones que, a dins, la pena deixa de ser dolorosa gràcies a la humanitat de qui hi treballa. Enguany s'han celebrat els 350 anys de la institució. Actes i parlaments; allò que queda al final del dia és l'empenta d'una generació de metges, infermeres, zeladors i psicòlegs, treball que semblava utòpic al segle passat. És assenyat saludar les utopies aconseguides. Gent de categoria, treball de formiga entenimentada. Durant tres segles i mig hi ha hagut mil històries i anècdotes, a través de les diverses vicissituds de l'hospital es pot repassar la història de Girona: revolucions, guerres, pau, més guerres i més de tot. La modernitat però la va impulsar aquesta generació que a meitats del segle passat va empènyer l'hospital cap al futur: l'ara. Massa sovint es donen coses per fetes, la majoria de cops el guany de la societat l'assoleix un grapat de gent només perquè no s'ha adotzenat i ha decidit tirar endavant amb la vida.
