n poeta francès va posar de moda els cementiris marins, temples del temps, deia, sota el cel blau de la mediterrània. Des de l'illa de Rodes fins a Cotlliure, cada poble vora el mar en té un, rodejat de murs blancs i coronat de xiprers que, com uns dits impertinents, assenyalen cap al passat i cap al futur a la vegada. D'Arenys a Portbou, de l'Escala a Colera, els noms dels difunts es dilueixen en la blavor dels dies i el vent bat els marbres fins que el record s'ajoca. Olor de mort i de vides, sentor de flors marcides i ressons d'oblit, tots penjats del mateix horitzó d'atzur. Cementiris blancs de pescadors sorneguers i mariners sorruts, de comerciants a l'engròs i de botiguers a la menuda, fusters, ferrers, tapers i mestres d'aixa, cementiris de gent d'ordre i de gent de pas. Una esglesiola menuda, però solemne, presideix els nínxols i els coloms peonen entre els pins i les tombes. Durant els matins d'hivern, l'escuma fulgent de les onades grata els pedrons àrids i, en l'escalfor roent dels migdies d'estiu, els insectes canten cançons corals. Cementiris marins, de Llançà a Seta, de Roses a Sitges, entre les sepultures quietes, dansa l'esperit inquiet de la immortalitat. De Ritsos a Machado, de Valéry a Sagarra, passant per l'Espriu de Sinera, no hi ha cementiri marí sense poeta i no hi ha poeta sense un epitafi que no trepitgin els coloms, aquells coloms d'ales discretes, que ronden també entre les teules humides i que, de nit, sota les estrelles, s'expliquen, com si fos per primera vegada, la vella història d'Ulisses, aquell navegant-guerrer que va tornar feliç, després d'haver fet un llarg viatge.