Hi ha edats d'obrir finestres i edats de tancar-ne. O potser són elles, les finestres, que es van tancant totes soles. Hi ha escletxes que no caldria haver obert mai, hi ha un moment que ho saps. I hi ha una edat, encara, en què això ja no té cap importància. A la caràtula de You want it darker, Leonard Cohen hi surt amb el barret negre, les ulleres i una cigarreta encesa entre els dits de la mà dreta. Al revers de la caràtula la mateixa finestra, griseja. Un ocell se'n va. Una ànima vola.
Quan va morir el novembre passat les televisions van oferir concerts i algun documental. A la gira de 1972 Cohen era encara un jove ple d'il·lusions, amb una certa ingenuïtat que no sembla que arribés a perdre mai. Aquella va ser una gira curiosa. No tots els concerts van ser un 10. Perseguien al músic els problemes tècnics, els promotors i una fama que ja arribava quasi a tot arreu. A moments se'l veia profundament afectat. Després va estar quinze anys retirat. Diuen que va haver de tornar als escenaris perquè la seva representant li va buidar la caixa, a més de contribuir a fer-li la vida un xic amarga.
Als 82 anys va anunciar disc nou. Va dir també que s'acostava el moment de marxar. Escrivia Josep Pla que la vitalitat és la clau de tot, més important encara que la intel·ligència. És el que sorprèn d'aquest darrer CD de Cohen. 35 minuts de música que salta al damunt d'una religiositat prèvia a quasi tot. Hi ha poca gent capaç de dir, de compartir i de participar el que s'aprèn en una vida. Passa poques vegades. Cohen ho va saber fer. Amb aquella ingenuïtat i aquella sinceritat i aquella emoció amb què diu: «Sóc aquí. Estic preparat, Senyor».
