n el trajecte en tren de Girona a Madrid (i viceversa), hi ha un espectacle natural que està tot l'hivern centrant el meu interès. La boira de Lleida. A una vintena de quilòmetres de la ciutat del Segre, sobtadament, el paisatge es veu engolit per una mena de manta fosca i grisa. Si això, a més, passa al capvespre, acabes pensant que ja és de negra nit. Una tarda en què el tren s'hi va aturar, vaig posar peu a terra a l'estació, que és a cel obert, i em va impressionar que caminant unes passes deixaves de veure el vagó. En uns minuts més de marxa, tornava a ser de dia.

Enguany la boira de Lleida ha batut tots els registres. Al mes de desembre només han tingut 30 hores de sol. Això no havia passat des de 1942. Durant tres setmanes seguides el sol no va aparèixer ni un sol moment. La plana de Lleida, creuada pel Segre i amb els accidents geogrà?cs exactes produeixen una combinació perfecta per a la visita de la boira. I perquè es quedi a casa. Aquest hivern s'hi ha afegit el potent anticicló present a Catalunya tot el Nadal, les baixes temperatures de la matinada i l'arribada de la boira gebradora. Ja no es tracta només del núvol arran de terra. La boira gebradora fa que es congelin les petites gotes de vapor quan entren en contacte amb qualsevol objecte, sigui de la natura o de qualsevol entorn. Llavors la visibilitat és zero i es multipliquen les sensacions negatives dels que ja estan fatal amb la boira normal i corrent.

He preguntat a algun amic de Lleida per la boira. Ho porten el millor possible. Es curiós que en parlen com si fos un ésser vivent, com a Figueres ho fan amb la tramuntana. «Home, hi convivim, hi estem acostumats -em diu un periodista esportiu lleidatà- però els meus pares els caps de setmana s'en van a Reus o on sigui per veure el sol». Aquest reconeixement no treu el bon humor i disposició. Durant els dies de boira total, he llegit l'edició digital del diari lleidetà Segre. Un dia informava dels set-cents participants a la Marxa de la Boira, seguint el canal de l'Urgell, combinada amb una posterior degustació de productes gastronòmics de la zona, malgrat que encara falten uns mesos perquè enceti la formidable temporada de cargols. Aquesta convocatòria va fer augmentar les reserves dels establiments de turisme rural de les rodalies. Un èxit, «malgrat» que aquell dia els va sortir el sol. Això es va celebrar amb joia i amb els memes, els populars missatges de text: «Trobada la Seu Vella» o «Venc ulleres de sol per manca d'ús».

Quan vaig començar a treballar a Madrid a vegades hi anava en cotxe. Un cop, viatjant amb la meva mare, ens va aturar la guàrdia civil, passat Fraga (a pocs quilòmetres de Lleida) perquè duia els llums antiboira posats innecessàriament. Deu minuts abans no veia absolutament res. En dos minuts la boira havia desaparegut misteriosament. Es disposava a multar-me quan la meva mare li va dir educadament indignada que era un abús. Va plegar el bloc i ens va dir que seguíssim. Ara bé, mai vaig patir tant com un dia fa una dotzena d'anys quan em va dur en el seu cotxe, de Lleida a Tornabous, uns 30 quilòmetres, en Manel Ferrer Pro?tós, diputat i senador convergent per Lleida, que va morir fa un parell d'anys. Era una persona entranyable, bona, divertida. En Lluís Falgàs, en Pep Capella i jo, entre d'altres periodistes catalans a Madrid, gaudírem de la seva amistat. En aquells anys hi havia dues categories de sopars de polítics i periodistes radicalment diferents: amb «lo» Manel o sense ell. Em va portar al seu poble, on hi mantenia l'activitat agrícola familiar. No es veia absolutament res a la carretera. En Manel, segur de la seva conducció, em va distreure del meu neguit explicant les bondats de la boira per al món pagès: «boira i fred és fantàstic per als fruiters, mata les malalties i els fongs i deixa que els arbres dormin... però això és difícil que ho entenguis a la primera».

En un d'aquests viatges en tren en dies de boira profunda lleidatana em vaig llegir l'ABC de Madrid sencer. Increïble. Un article explicava com uns cientí?cs acavaben de descobrir el procés exacte de la reacció química que havia provocat a Londres entre el 5 i el 9 de desembre de 1952 l'anomenada «boira assassina», que va matar entre 4.000 i 10.000 persones per problemes respiratoris. La boira del Tàmesi és més literària que no pas una altra cosa. N'hi ha, però el problema era l'anomenat smog, una paraula nascuda de la combinació entre fum (smoke) i boira (fog). La contaminació de l'aire de les indústries dins de Londres era llavors insuportable però aquells dies un còctel mortal va «fabricar» partícules d'àcid sulfúric. El diari enllaçava la notícia amb la crònica del seu corresponsal a Londres a l'època, Jacinto Miquelarena, un periodista basc, molt amic del fundador de la Falange, coautor de la lletra del Cara al Sol. La crònica explica que la boira entrava als edi?cis ?ns al punt que als cinemes hi havia un rètol que anunciava que a partir de la cinquena ?la no es veia la pantalla. Stephen King, quan va escriure el seu terrorí?c llibre La boira, es va quedar curt.